13D, de desembre i de dignitat

Som, sou convocats –lliurement– a fer un vot. Un vot lliure per què i per a qui?

Per què? Per dignitat. Fa una setmana ho deia Laporta, ‘És el referèndum de la dignitat’.

Però, què vol dir dignitat? Qualitat de digne, que mereix respecte, que es fa respectar.

Per tant, i seguint l’ordre dels mots, resta contestat el perquè, per fer-nos respectar. I per a qui votam? Per Catalunya.

I així, què és Catalunya? Ni més ni pus que un poble, un poble més del món, que s’ubica dins un dels continents, anomenat Europa. Un poble que té una llengua a disposició de qui vulgui aprendre-la.

Una allau de gent de tot color i de tot lo món es passegen, avui, pel nostre territori; i la nostra resposta no és demanar papers. És oferir-los l’únic que de moment la legalitat no ens ha pogut treure: els casals, les associacions, les colles castellers, els grups excursionistes. ‘Grup Excursionista dels Països Catalans’, ‘Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans’, ‘Casal dels Països Catalans a Califòrnia’… Tots obren les portes a tothom de bat a bat, només amb la condició del respecte.

Sumar per construir és un dels nostres símbols nacionals: els castells, que s’enfilen en l’esforç comú; la sardana, el ritme de la qual depèn també de l’estreta de mans. El llenguatge, producte cultural, així ho expressa, en dir que ‘entre tots, ho farem tot’.

Des d’Algaida, Mallorca, el poeta Pere Capellà –mestre depurat per les tropes franquistes, les quals no es distingien precisament per usar el català; i menys encara per defensar-lo, ans al contrari–, escrivia el 1935 aquests versos: ‘Estim Catalunya / perquè té un passat /de lluita incansable / per la llibertat’.

Si hi ha un poble que coneix el significat de llibertat és el nostre. És una llibertat guanyada a pols. Ens digueren ’perro catalán’ per parlar-lo. Ens el prohibiren. Ens tragueren els furs. A cops de fusell la dignitat ens volien fer perdre. Ens constituïren en autonomies. Il·legalitzaren el terme Catalunya en sinonímia a Països Catalans. El mapa del nostre territori no és a les escoles. El
territori compareix adesiara al mapa del temps; i sempre patint perquè no el facin fora. En aquestes èpoques constitucionals, ens han dit que hem de ser bilingües. I nosaltres, com sempre, fem un pas més: i ens preparam a rebre i comprendre xinesos, amazigs, quítxues, bamana,… I a comunicar-nos en anglès amb el món.

Ens hem convertit en un poble que, acollint gent de diverses cultures i diverses llengües -molts cops oprimides com la nostra–, els hem fet conscients que ells eren –més enllà de la cultura dominant que els oprimeix– amazigs, tàrtars, quítxues. I ho han après a través del català.

Quants sacrificis més haurà de fer la humanitat en matèria de riquesa cultural, en matèria de dignitat econòmica, a favor de la uniformitat dels estats nació?

Per nosaltres: per projectar-nos al món a través de l’únic patrimoni històric que ens reconeix, el català; per la diversitat lingüística al món; per la llibertat dels pobles a ser dignes; facem un sí a la llibertat del poble català.

On s’és vist que no ens deixin legalment veure la televisió en català a bona part del territori? On s’és vist mai que una hisenda en nom de no sé quina llei s’emporti la suor de tots els qui treballam en aquest racó de món? On s’és vist que ens hagin de dir estrets, garrepes, ensopits, perquè del treball i de la constància n’hem fet virtut: una virtut treballada a força d’entrebancs? On s’és vist mai que no puguem expressar-nos en català a Europa? On s’és vist mai que ens hagin de multar per portar el CAT a la matrícula? On s’és vist mai que encara ara els nostres joves hagin de patir humiliació perquè han volgut parlar en català a l’autoritat?

En nom de què i per què ens ho prohibeixen tot? En nom d’una legalitat gens legítima. D’una legalitat que ni ens esmenta.

En nom de la dignitat facem un pensament i expressem-nos com a poble, perquè el món ho sàpiga.

El 13 de desembre són 13 raons per a la diversitat lingüística i cultural al món. Aquesta diversitat comença amb un nom, Catalunya; i amb una llengua, el català. És un sí a l’Europa de les nacions, és un sí a Catalunya.

Prou ho diuen els versos del manacorí Guillem d’Efak, mig guineà mig català: ‘Fes-te’n fora becadeta, que no és hora de dormir’.

Rosa Calafat
Andratx (Mallorca)